Tots a taula va ser un treball realitzat pel seminari de la universitat Blanquerna l’any 2008 on la intenció era crear un programa de televisió per a nens basat en la dièta mediterrània per a donar conèixer els beneficis de la nostra dièta davant la creixent americanització dels nostres costums alimentaris. Aquest va ser el resultat.

Bé, sembla ser que ja hi ha un guanyador del concurs anual del disseny de la carpetade la Universitat Ramón Llull, i resulta ser, altre cop, un estudiant de disseny gràfic de l’escola ESDi. En aquest cas i, un cop ja s’ha dictat el veredicte, us mostro la propòsta que vaig presentar jo mateix. El títol de la propòsta és Fes-te sentir! De fet, veient-la després d’uns quants dies tampoc està tant malament, no?

L’ambient humit, el terra mullat i el reflex dels fanals en la foscor de la nit del Raval creaven un entorn propici per a sentir-se alliberat de la pressió de la ciutat. Aquelles fulles verdes tant necessàries per a fer-nos adonar que formem part d’alguna cosa més que una selva d’asfalt que ens fa perdre el punt de vista. Allò era un alè d’aire fresc necessari per a aguantar cinc minuts més…

Durant el pròxim mes d’abril la sèrie fotogràfica “Retrats d’un món perdut” es podrà veure al passadís al costat del bar de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Un dels exercisis més interessants en l’audiovisual és anar a la recerca de la màgia. La unió del que és visual i el so a vegades s’uneixen creant una unitat que funciona per ella sola i que no requereix de cap esforç per assimilar. Aquest clip és el resultat d’un exercici de classe, en que l’objectiu era transmetre la sensació d’angoixa o mostrar un moment angoixant. Tot i ser una fotonovel·la, i en definitiva una sèrie limitada de fotografies, crec que és un exercici ben resolt.

En l’altre cara de la moneda hi ha les ciutats americanes, que tenen una història jove, uns 300 anys, i una estructura totalment diferent a la de les ciutats europees. El paradigma més clar és el de Los Angeles, ciutat que va ser dissenyada des de zero en tant que arquitectes i urbanistes van haver de prendre la decisió de com crear la ciutat sense un passat que els condicionés, marcant les directrius generals que determinarien la forma de vida. El resultat ha estat una citutat enorme amb una gran distància d’una punta a l’altre on els habitants necessiten el cotxe per anar a qualsevol lloc. Les diferències entre ciutats europees i americanes resulta més que evident, de la mateixa forma que el tipus de vida. La vida de barri que nosaltres coneixem només és possible quan els establiments -cases, bars, restaurants, botigues, etc.- estan a una distància perfecte per a poder accedir-hi a peu.

Cada societat té unes característiques determinades que homogeneitzen a les persones en quant als seus llocs comuns. Els llocs comuns, per dir-ho d’alguna manera, són imatges mentals estandaritzades que la gran majoria de la població té present a causa de l’impacte durant un llarg període de temps d’algun component físic o cultural. Per exemple, un home amb gavardina mirant de reüll i amb barret caminant pel carrer sospitosament ens recordarà a un detectiu privat. Objectivament no hi ha res que ens indiqui que aquesta persona sigui detectiu, però la influència d’algun producte cultural ha deixat aquesta empremta en nosaltres. A nivell urbà els ciutadans de Barcelona segurament tindran molt present la Torre Agbar i on està situada, de la mateixa manera que el Tibidabo i la Torre de Collserola. Són estructures físiques que ens han quedat impregnades en el nostre subconscient i que tothom sap col·locar en la morfologia urbana i que tindrà, segurament, un record emocional relacionat. Per exemple, el Tibidabo amb el parc d’atraccions, la Torre Agbar amb la zona de Marina, etc. De la mateixa manera l’absència d’una persona que ha estat present en les nostres vides i que ha esdevingut important, també marcarà, possiblement, un abans i un després.

Som d’una manera que absorbim el què veiem i ho convertim amb quelcom conegut per nosaltres creant una referència en el nostre imaginari, un imaginari que en alguns casos serà col·lectiu en tant que molta gent també abosorbeix aquests inputs. De la mateixa manera que allò que veiem ens afecta, també ho faràn els procediments o el com fem una cosa. Per exemple, agafar el metro, anar a la universitat, sortir amb els amics els divendres, etc. ens deixarà una emprempta que possiblement no serem conscients d’ella fins que no estiguem en unes circumstàncies en què ho trobem a faltar. Tal com diu la dita popular: no saps el que tens fins que ho perds.

Inspirat en:
La idea de Europa de G. Steiner
La inteligencia fracasada de J.A. Marina
Besos robados de François Truffaut

Les diferències culturals entre societats diferents poden ser molt extenses. D’entre el gran ventall de diferències volia destacar-ne una que sempre m’ha cridat l’atenció per la sutilesa dels seus efectes i la seva inadvertència generalitzada.

Per començar m’agradaria explicar una màxima que ajudarà a entendre el sentit del que vull dir: les persones som permeables en tant que tots els estímuls exteriors que rebem condicionen la nostra percepció del món i les nostres decisions. Per estímuls s’entén absolutament tot, la casa que tenim, el lloc on vivim, l’estructura física del lloc on vivim, la nostra família, els nostres amics, la gent del barri. Però a més a més del “què” també condiciona el “com”. Per exemple, com anem a treballar o a estudiar: a peu, en transport públic, cotxe, bicicleta; cada un d’aquests transports ens aportarà una experiència diferent. També el com ens relacionem amb les persones del nostre entorn: amics, companys de feina, professors, gent del carrer tindrà uns efectes directes en la nostra manera d’entendre el món. Tot té una influència, i probablement otorgarem una denotació a cada fet en funció de la nostra experiència i la nostra predisposició genètica que determina en molts casos la nostra percepció i psicologia.

Entrant en la temàtica que m’interessa, volia destacar la importància de l’estructura física del la nostra ciutat o poble, i com això condiciona les relacions socials i, en definitiva, les nostres vides. D’entrada els seus efectes passen inadvertits per la gran majoria de persones, ho reconec, però és en la comparació amb d’altres ciutats amb característiques diferents, quan veiem amb claredat que la nostra ciutat ha deixat en nosaltres una emprempta latent distingida. Les nostres ciutats han estat en constant evolució des de la seva creació en èpoques quasi prehistòriques. Posem per cas la ciutat de Barcelona, des dels seus inicis ha evolucionat en consonància amb les necessitats socials i la corrent ideològica i política imperant: a partir del poblat Barkeno, des de la construcció de la ciutat romana Barcino, passant per l’època medieval amb la construcció de les tres muralles de la ciutat, fins al segle XIX amb la revolució industrial que va canviar la morfologia de la ciutat, el pla Cerdà i posteriorment els Jocs Olímpics que van projectar la ciutat de Barcelona al món. La ciutat ha esdevingut una part viva de nosaltres mateixos que deixa marca i ens dóna una percepció del món.

Inspirat en:
La idea de Europa de G. Steiner
La inteligencia fracasada de J.A. Marina

El passat dia 22 de desembre es va fer entrega del primer premi de fotografia CompactClick que organitzava per primer cop l’agència de publicitat Compact Response fundada per Ildefonso García-Serena. L’entrega es va realitzar a la Facultat de Comunicació Blanquerna i hi van assistir el president de la companyia,  el guanyador del concurs Adrià Llonch, el degà de la universitat de Comunicació Blanquerna Miquel Tresserras, Sandra Balsells fotògrafa especialitzada en els balcans, i Miquel Altarriba director del departament de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Ramon Llull.

En un ambient relaxat i informal es va comentar la importància de l’art com un acte de risc que aporta valor a la societat i la importància de tenir una dinàmica de treball activa. La fotografia guanyadora serà distribuïda als clients d’altíssim nivell de Compact Response Group.

Properament la sèrie fotogràfica Retrats d’un món perdut serà exposada a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Els espais retratats en l’exposició són espais deshumanitzats, sense rastre de les mans de l’home des de fa anys. Ambients durs i freds. Són el record d’un lloc que només l’oblit ha pogut canviar, i que gràcies a la fotografia romandrà per sempre. Però quedarà immortalitzat en la seva forma posterior, no en la seva màxima esplendor, sinó en la seva decadència provocada per la deixadesa. Sense deixar de banda la part estètica de les imatges el fons latent de les fotografies és el més interessant i encantador. La representació física decadent d’aquests espais, que algun dia van ser quelcom més que una casa abandonada, ens fa reflexionar sobre l’efímer de la vida i la importància del dia a dia.

Possiblement, en els fets qüotidians i observats amb perspectiva podrem adonar-nos que contenten en el seu interior un punt de bellesa i veritat que ens fa madurar. En definitiva, aquestes fotografies intenten captar l’encant d’un món perdut en l’oblit que només sobreviu en el record d’aquells que hi van viure.

Aquesta sèrie de fotografies s’exposaran breument a la Facultat de Comunicació Blanquerna al passadís del costat del bar.

1er Premi CompactClick de fotografia destinat a trobar nous talents (última fotografia del vídeo guanyadora del concurs).

Enllaços relacionats

PremioCompactClick

Compact Response Group

Vídeo de les fotografies

Fontcuberta és un dels fotògrafs amb més ironia fina que hi ha en la actualitat i que, periòdicament, ens sorprèn amb algun tipus d’exposició fotogràfica que posa en evidència l’eficàcia de la documentació informativa i la contrastació de fonts (veure cosmonauta fantasma).

Fontcuberta explora els límits de la interpretació fotogràfica i l’assimilació de la informació, és capaç de jugar amb el nostre imaginari col·lectiu i aconseguir re-crear una realitat falsejada però que és capaç de ser versemblant de tal manera que els més innocents cauen en els seus paranys. Fontcuberta s’aprofita de la ambigüitat de les aparences i la inevitable creació de prejudicis, que més o menys tothom es crea, en veure quelcom mínimament sospitós. Precisament ataca aquest punt perquè les seves fotografies funcionin, els espectadors han de crear-se una idea del que veuen que és reafirmada conscientment per Fontcuberta amb altres elements més enllà de fotografies. Per exemple amb documents físics que li atorguen credibilitat a l’obra o creant exposicions físiques amb un toc purament informatiu que encén la metxa de la objectivitat dels espectadors fins al punt que imatges que en un altre context serien increíbles, passin a ser pels espectadors una qüestió dubtosament certa i sorprenent. S’ha de ser molt hàbil per aconseguir jugar amb tots aquests elements de forma adequada per tal d’aconseguir l’objectiu que Fontcuberta assoleix.

Podem dir sense equivocar-nos que en Joan és un creador d’il·lusions que posa al límit la representació visual fins a tals extrems que ens treu els colors al adonar-nos que la seva obra ha estat simplement una burla. També s’ha de dir que aconsegueix els seus propòsits aprofitant-se de la necessitat o bona voluntat dels espectadors per voler formar part de la obra i sentir-se implicats en el moment de veure les imatges. La confiança inicial dels espectadors és la polvora que els ajuda a autoenganyar-se i a fer que la obra de Fontcuberta sigui tant eficaç.

Enllaços relacionats

Text sobre Darwin i la evolució